En memòria del senyor Jordi.


Així és com sempre havia sentit que l' anomenaven els seus treballadors. Era l' època que a l' amo se li parlava pel cognom. Ell sempre va preferir el nom. Un nom peculiar per que a l' any 1921 no era un bon moment per batejar així.

Només puc dir les obvietats que tothom diu sobre ell, i l' ha conegut molta gent. Era una persona treballadora, que va crear riquesa i benestar a moltes famílies i que sobretot va ajudar a la cultura d' una ciutat de províncies de la postguerra i democràcia.

Ha estat un petit comfort moral per mi que un reportatge d' ell surti al Segre, la Mañana i La Vanguardia; que tot un alcalde de Lleida et dongui el pèsam entre singlots i llàgrimes als ulls, et deixa tocat però orgullòs. Però el que enorgulleix més és que els assalariats durant anys ploressin tant com el que més.

Potser el més destacat és que es va passar els 87 anys que va viure treballant. Però al contrari del que tenia predestinat Déu per nosaltres, ell mai ho va viure com una mortificació sinó com una interessant manera de posar-se reptes i passar-ho bé.

Disfrutava treballant al despatx i fora, pujant o grimpant escales de mans, parlant amb dos mòbils a la vegada...tot conduint, és clar!

Era, jo crec i mai res em va fer pensar el contrari, una persona íntegra, amb uns valors morals més avançats que els de la seva generació. No era especialment religiós, jo crec que ell no s' ho plantejava però diria que el podríem definir com agnòstic.

Tot i haver patit una guerra com a oficial..als 15 anys, cavant trinxeres i sofrint bombardejos constants, haver perdut i escapat cap a França per salvar la pell, haver patit penúries en un camp de concentració a Burgos on homes famèlics i maltractats es pegaven per un tros de pa i on no tenien les mínimes necessitats d' higiene, alimentació o abric cobertes... tot per haver defensat la legalitat vigent, per haver defensat el govern elegit democràticament, no tenien les seves paraules ni odi ni rancúnia quan ens ho explicava.

Va poder sortir-ne, per anar a fer de pagès i guanyar quilos ( de pes s' entén), amb molts esforços per part de la família, una família mal vista, arraconada, doncs el seu germà era Secretari de Joventut Republicana a Lleida, sinó tinc entès malament i bona part de la família eren d' Esquerra Republicana de Catalunya.

Ell treballant amb la seva família i a base d' esforç va aconseguir portar espectacles teatrals al Teatre Victòria, al Teatre Principal ( que amb els anys acabaria sent propietari), i cinemes de tot tipus, Catalunya, Bonaire, Rambles, JCA Alpicat i Valls...aquests dos últims iniciats en la seva vuitena dècada de la seva vida!!!

Però no només es va dedicar a la cultura, també al negoci de l' hostaleria, de la llana i els filats i va patir en la seva pell la primera de les crisis del teixit a Catalunya...

Però tot i que la feina i els negocis eren la seva vida i la seva passió, també va tenir temps per viatjar per tot el mon i per passar molts caps de setmana i tots els estius a Fondepou, una casa construïda amb ganes i temps on jo crec que era el lloc on es sentia més feliç. Es relaxava ( sempre connectat amb les recaptacions cada nit a través d' una radio de radioaficionat), i feia migdiades i feia parterres, més aviat feia algun parterre entre migdiades, i m' ensenyava una curiosa tècnica per a fer parets amb pedres que havia après fent trinxeres. Entre mig sempre m' explicava alguna vivència de la guerra que jo em quedava anestesiat escoltant. Jo he sentit amb ell el soroll dels bombarders feixistes apropant-se, mai se sap si en una missió de reconeixement o en una de destrucció.

No vaig entendre mai com podia ser que es quedés dormit assegut en qualssevol lloc i en canvi mai s' adormís conduint tot i que sovint ho feia a hores intempestives pujant cap a Fondepou.
Una cosa que em feia gracia era que mai bevia cervesa perquè deia que l' havia avorrit de tant beure’n quant era jove...doncs jo li vaig regalar el primer glop de cervesa, no se que en devia pensar...

També va ser un anti tabac de tota la vida i l' odiava. I això que no sabia que acabaria enterrant un fill per culpa d' aquest vici letal. Tot i així va saber reposar-se d' aquesta pèrdua i la de la seva dona en el transcurs d’ un any i mig.

Va estar atent a cuidar de la família tant be com va saber ( que no acostuma a ser fàcil pel que sembla) i va mantenir fins pràcticament els últims dies de la seva vida una actitut oberta i amable, atenta al seu voltant i als que l' envoltaven. Sempre li hauré d' agraïr que va ser un dels primers de la meva familia de rebre la meva dona com una més i la va integrar ràpidament com a néta, preguntant per ella i tenint-la en compte en tot moment com la meva companya.

Sempre "contentet", era una persona molt curiosa i interessada del que passava, cosa que em sorprenia sovint a la seva edat. No vull recordar les últimes setmanes de malaltia que poc tenien a veure amb l' home que he conegut durant 31 anys. El meu padrí era tot el que he explicat a dalt i suposo que molts dels que el vareu conèixer així el recordareu.

Tot i que només ell ho podria dir, jo crec que va tenir una existència feliç.

Descansi en pau, senyor Jordi.

El teu nét Jordi.

MERCATS DE LA CONXINXINA

Com aquest viatge va ser intens i ple de fotos amb noms extranys, ens ha semblat millor anar-lo publicant per temàtiques i no de manera cronològica i per a que no perdeu l' interés en anar consultant motxillers començem amb una sèrie escatològica que a tothom repugna, però tothom acaba mirant de reull...decs!!

P.S. Però per si hi ha algún lector britànic jo encara diria més...delicious...