Madriz en dos dies

Renfe els agredeix la seva estada a bord.

Amb aquestes paraules deixàvem ara ja fa alguns mesos l' AVE a l' estació de Lleida-Pirineusa150kmdaki.
La hostessa amb la millor de les voluntats feia esforços per executar les paraules que devia tenir escrites en un cartronet tot i que costava d' entendre el que deia. S' agraeix que a casa nostra ens parlin en català, però si no en saps gens, gens, gens doncs tranqui tu que en anglès també vaig entendre que haviem arribat a Lleida, nanu.

Els motxillers vam fer una petita escapada a la bonica capital castiza de Madriz i tornavem ben xirois.
La escusa de l' escapada no era una altra que veure una exposició del bo de l' Antonio López que ens encanta com a artista i més encara com a persona, però que ens dona molta tirria que sigui un dels mussos artistics dels nuevos ricos de pelotazo immobiliari. Però això ell pobre home no ho va triar, prefereix portar samarretes de BOMBEROS EN LUCHA, de les amistats que ha cultivat pintant des de la torre del parc de bombers de Vallecas. I com tot el que soni a bombers ens encanta, doncs encara més raons per anar a veure l' obra d' aquest senyor.

El que fot riure és que al cap de poc de tornar es va anunciar que la Fundació Sorigué de Lleida montaria una exposició amb part d' aquest fons.

Sigui com sigui una entrada amb hores concretes per visitar ordenadament i amb tranquilitat al  Thyssen-Boremisza. Com no destaquem precisament com a critics d' art obviarem aquesta part i ens limitarem a dir que ens va agradar molt i per cert encara tenim pendent trobar una tarde lliure per visitar la Fundació Sorigué i això que hi passem cada dia per davant.

Seguidament ens vam endinsar en la canicula madrilenya per la Madrid dels Austries que era els que se suposa que anàven amb nosaltres.
Després d' un dinar correcte en una espècie de vinateca vam anar cap a l' hotel just al principi de la Gran Via. Alli donde fueres, haz lo que vieres, o sigui que una bona migdiada era indispensable.
Abans d' anar al teatre ( capitol a part) ens vam dedicar a posarnos guapos a la pelu amb tallat de cabell pel motxiller i ungles i celles per la motxillera i passeig per Preciados y voltants.

Tornem a l' hotel per dutxes i puesta de largo i cap al teatre.

Aquesta part la portava la comisió de festejos coordinada per la motxillera i va triar el bodrio: La gran depresión amb la actuació estelar, agarrad los machos, Loles León y Bibiana Fernández.
Si voleu saber algo més d' aquesta cosa no llegiu la critica següent:

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/02/15/paisvasco/1329305104_865971.html

a l' escriure les critiques no pots anar fins al cul de txacolí, nanus!!

La situació realment va ser còmica però no pel que buscava la direcció de l' obra.
Aproximadament un 60% de gays, un 39% d' amigues sesentones i nosaltres dos.

La gent s' ha de dir que no paraven de riure. Nosaltres ens miràvem a la cara i ens preguntàvem quin humor més sutil perquè no ens feia gràcia res. Pero no per una qüestió d' esnobisme sinó per pur pragmatisme.
S' ha de dir que al final reiem, perque ens miràvem els dos amb cara de babaus
.
Això si va aconseguir una gran compenetració entre nosaltres i tot seguit ens vam dirigir al mític Casa Lucio.
Un lloc ben curiós. Un restaurant com cualsevol altre. Però noi només cal caure amb gràcia.
La veritat és que vam menjar be. El coi de huevos rotos doncs estava bé, però sincerament no es portaven gaire als del Tapas y Cañas de Lleida.
Després una copa a la terrasa del nostre hotel algo accidentada pel vent i a descansar.

Al matí no teniem res planificat així que ens vam deixar deleitar per un esmorzar excelent acompanyat de premsa madrilenya amb el mateix efecte, laxant i enervant.
Sentats en unes còmodes cadires vam fer un altre cafè i tranquilament a passejar al retiro.

Feia massa calor per passejar i aviat ens sentàvem a fer un vermut llarg i tranquil.
Poc després un dinaret lleuger de menú i a recollir maletes camí de l' estació de l' AVE.
Aquella vegetació és molt agradable i fa passar descansadament el temps d' espera.
Després embarquem en aquella meravella de la tècnica que España no es podia permetre i  la resta...ja ho sabeu!

Des de aquest blog volem agraïr a la Diputació de Barcelona que oculti les nostres identitats!!

La Diputació oculta el nom dels 'motxillers'

Només facilita a Solidaritat els decrets oficials

La Diputació de Barcelona ha lliurat a Solidaritat els documents relatius al cas de les motxilles però no ha facilitat ni el nom dels implicats ni les quantitats cobrades per aquests.

La diputació només ha entregat al partit independentista els decrets oficials referents als complements salarials a determinats funcionaris, segons han confirmat a e-notícies fonts de SI. "Ho estem mirant amb els advocats i hem de veure si amb aquesta informació n'hi ha prou per presentar denuncia a la Fiscalia", han explicat.

"Només ens han fet arribar els decrets. S'escuden en la protecció de dades per a no facilitar-nos els noms ni les quantitats cobrades ni a nivell individual ni a nivell global", han afegit.

La Diputació ha lliurat la documentació sol·licitada, que s'ha entrat aquest dijous al Parlament, on ha quedat registrada al Subgrup Parlamentari de Solidaritat Catalana per la Independència.

El passat 21 d'octubre, els diputats Alfons López Tena i Uriel Bertran van anar a la Diputació de Barcelona per a

sol·licitar la informació relativa al cas de les motxilles, fent ús de l'article 6 del Parlament de Catalunya on s'expressa que els diputats tenen dret a accedir a totes les dades i informacions de les administracions i institucions públiques.

En l’escrit de sol·licitud SI demanava informació referent a les actuacions que s’han dut a terme a la Diputació des de l’any 2000, mitjançant les quals s’atorgaven uns complements salarials a personal funcionari i laboral de la Diputació que, per motius organitzatius o aliens a la seva voluntat, se’ls havia cessat del seu lloc de treball.

ALGUAIRE-PALMA-ALGUAIRE

Tot i que ens van fer un flamant aeroport al costat de casa, innecessari però no un aeroport fantasma, la situació familiar dels motxillers havia impedit fins ara utilitzar-lo.

Quan més trànsit aeroportuari tenia, amb conexions a Europa i conexions a Barcelona ;) els motxillers portaven una motxilla doble que no es podia facturar.

Aixi que aprofitant les moltes milles acumulades que anaven caducant cada any i un talonari de talons regalat perque suposem que ens devien veure molt apurats…fa uns dies vam decidir fer una escapada romàntica i motxillera.

Sortiem un divendres de tardor a les 13h des de Alguaire en un aeroport en mig de les obres que preparen la que esperem, aquest cop si, multitudinària campanya de esquiadors.

Ens ha sorprés agradablement veure un CRJ-200 d ' Air Nostrum ens estava esperant a la zona aire que haviem accedit rapidíssimament.

Per un costat és obvi que en menys d’ una hora serem a Son San Joan si no tenim restriccions en un aeroport colapsat per AirBerlin, per altra banda perdem una mica l' àurea d’ aventura al no anar-hi amb un turboprop ATR o DASH-8.

De totes maneres com erem unes 6 persones vam tenir una sortida per la 13 molt glamurosa amb una senyora dient que li semblava que anavem amb jet privat.

El vol ha estat molt plaenter, hem hagut de fer alguna espera però a les 14:00 llogavem un Fiat Panda i a les 14:30 ens sentàvem a dinar al mig de Palma… tot un luxe!

Un dinar de menú en un restaurant petit però molt bo.

Després de dinar un passeig pel barri gòtic, admirant les cases senyorials com les que es va restaurar el Matas amb el que treia del Palma Arena amb la ajuda de l’ Urdangarín…. i finalment a l’ hotel.

L’ hotel Dalí no és gaire recomanable. És lluny de tot, l’ exterior és força rònec, l’ interior no millora gaire i l’ esmorzar, una presa de pèl.

Per la nit aprofitem per anar a dinar al port en un restaurant amb una carta una mica absurda plena de proteina animal i sense res més per poder pair. De totes maneres em sopat força bé i un preu alt però no abusiu que ja és tot un repte.

Passeig després per fer baixar tanta proteina junta i cap a l’ hotel a descansar.

Al matí de dissabte hem aprofitat per fer una excursió de caminada pel parc natural de la
Dragonera, visitant un convent de monjos trapenses i fent una bona suada, que finalment s’ ha vist recompensada al poder anar dinar una paella a Ca’n Paco de Banyalbufar en mig de la Serra de Tramuntana.
Camí de corbes fins a Deià on em vist la casa on va viure tants anys l’ admirat Robert Graves, autor de Jo, Claudi. Alli és molt agradable passejar pels carrers i el cementiri i parar a mirar els preus de la carta del Restaurant La Residence, propietat de Richard Branson, aproximadament 80 euros per plat!!!

Després tornant cap a Palma, passem per Sòller a fer un suc de taronja, que té una fama guanyada tot i que no és la època. Agradable plaça i passeig.

La nit sopar de retiro després d’ un dia força intens.

El diumenge al matí, per no tornar a patir l’ esmorzar de l’ Hotel Dalí, anem a un lloc difícil de trobar però un tresor amagat amb totes les paraules.
Es la pastisseria de Can Joan de S’ aigo. Les millors ensaimades soles, amb crema, amb cabell d’ angel i amb sobrassada que els motxillers han tastat mai…com ho sabem?

Perque les vam menjar totes!!!

Tips que no podiem més, hem anat a animar els esforçats Maratonians de la TUI Marathon.

TUI és l’ operador turisitic més gran d’ Alemanya i en un lloc on hi ha Alemanys sota les pedres... doncs era d’ esperar que tot hi tingui relació.

Finalment hem anat a S’ Arenal a passejar per la sorra. És un lloc horrendo, però com és una època de poc turisme i el dia era perfecte ha estat molt agradable.

Finalment tornar el cotxet que ha fet un bon servei i dinar rapit d’ aeroport. A les 15h embarcavem ara ja força plens i a les 15:45h aterravem plàcidament a l’ Aeroport Lleida-Alguaire per la 31 que és la que té ILS CAT I i la més directa per a nosaltres. En 5 minuts de rellotge ja èram fora de l’ aeroport i quelcom que mai haviem viscut: en 10 minuts entrant a casa!!!

Una experiència que esperem tornar a repetir!

COMO

Els motxillers hem fet una visita ràpida però intensa i motivant pels voltants del Llac de Como.
Arribant a l' Aeroport de Milà-Malpensa, s' ha de dir que força rònec, antic i sobretot molt mal senyalitzat.
Bé rectifico, no senyalitzat, directament. Pràcticament no hi ha res indicat. Tot plegat és un desgavell, però vam arribar i marxar sense cap incidència i on-time.
La ruta fou BCN-Milà-Londres-BCN. Tots els vols en BA, Business Class, com sempre a l' alçada, de moment Iberia no ha fet de les seves, la resta en Lufthansa Italy. Es tracta d' una curiosa companyia d' aviació doncs han trobat un nitxo de mercat on ningú l' havia vist i pel que sembla els hi va força bé.
Des de Milà hi ha un 80 km fins a Como que nosaltres vam fer amb taxi però que us recomaneu que feu en cotxe de lloguer, així podreu recórrer tota la zona de llacs.
Como és un llogaret preciós que dóna nom al llac en forma d' Y. El més recomanable és passejar per la riba alucinant amb les cases senyorials i probablement fer un recorregut amb vaixell. Ho reconeixem no és la filosofia motxillers, però com no tingueu un bon pressupost per llogar un vaixell, és la opció més econòmica.
Un dels llocs més recomanables de visitar és el arxifamós Bellagio. El nom recorda a discoteca carrinclona de la Gauche Divine o hotel-casino de Las Vegas, però res de tot això. És massa bonic, això passa en alguns indrets. És tant perfecte que sembla que t' estan prenent el pèl. Diries que algú ha passat el photoshop per allí, perquè no hi ha res que desentoni, tot és d'una perfecció gens real.

Lombardia com de costum protegit d' urbanismes eixalabrats, on la Lliga Nord sembla agafar força però on Berlusconi tot i que pot semblar mentida ha tret uns resultats brutals.

Després vaig patir un hotel molt lleig que a l' arribar podies anar esquerra hotel, dreta Motel, i que bàsicament des de la meva habitació només veia entrar i sortir cotxes en un aparcament discret...intrepreteu-ho com volgueu, però alló era el picadero de la zona en tota regla!
Aquella gent eren amables, però no estaven acostumats a tractar amb hostes diguem regulars.
D' aquells que van a les tres D....Dormir, Dutxar i Desayunar. Ells eren més de les tres F...
Doncs això no estaven acostumats a que un hoste els demanés que fessin una trucada per despertarlo a tal hora, ni a reservar un taxi per una hora determinada el dia abans.. tot això ho vaig demanar i ningú ho va fer.
La meva recomanació..MAI us fieu de que un hotel us faci una wake up call... ja porto massa llocs que bàsicament ningú ha trucat.
He de dir en el seu honor que l' esmorzar era de productes regionals, abundant i de qualitat, el cafè especialment.
Suposo que a la clientela habitual se li deu obrir la gana o deuen voler marxar amb el pap ple per si es troben la porta tancada de casa...
El viatge cap a Londres sense incidències, vam passar per les pistes d' Ascott que ja iniciaven els preparatius per la cel.lebre cursa de les pameles, i zones molt pijes ( posh en anglés, més que conegut pel sobrenom de Victoria Beckham), plenes de camps de golf i boscos verds.
Tothom estava que no cagava amb el Barça. S' ha de dir que els taxistes sabien de llarg molt millor la alineació del Barça que un servidor ( que tampoc és gaire coneixedor del tema, per ser sincers).
Com de costum Heathrow un cachondeo de obres i sobretot d' esperes... Moltes esperes.
Vam arribar amb més d' una hora de retard i això que vam guanyar temps en vol...
Fins aviat motxillers!