dijous, de novembre 01, 2012

Madriz en dos dies

Renfe els agredeix la seva estada a bord.

Amb aquestes paraules deixàvem ara ja fa alguns mesos l' AVE a l' estació de Lleida-Pirineusa150kmdaki.
La hostessa amb la millor de les voluntats feia esforços per executar les paraules que devia tenir escrites en un cartronet tot i que costava d' entendre el que deia. S' agraeix que a casa nostra ens parlin en català, però si no en saps gens, gens, gens doncs tranqui tu que en anglès també vaig entendre que haviem arribat a Lleida, nanu.

Els motxillers vam fer una petita escapada a la bonica capital castiza de Madriz i tornavem ben xirois.
La escusa de l' escapada no era una altra que veure una exposició del bo de l' Antonio López que ens encanta com a artista i més encara com a persona, però que ens dona molta tirria que sigui un dels mussos artistics dels nuevos ricos de pelotazo immobiliari. Però això ell pobre home no ho va triar, prefereix portar samarretes de BOMBEROS EN LUCHA, de les amistats que ha cultivat pintant des de la torre del parc de bombers de Vallecas. I com tot el que soni a bombers ens encanta, doncs encara més raons per anar a veure l' obra d' aquest senyor.

El que fot riure és que al cap de poc de tornar es va anunciar que la Fundació Sorigué de Lleida montaria una exposició amb part d' aquest fons.

Sigui com sigui una entrada amb hores concretes per visitar ordenadament i amb tranquilitat al  Thyssen-Boremisza. Com no destaquem precisament com a critics d' art obviarem aquesta part i ens limitarem a dir que ens va agradar molt i per cert encara tenim pendent trobar una tarde lliure per visitar la Fundació Sorigué i això que hi passem cada dia per davant.

Seguidament ens vam endinsar en la canicula madrilenya per la Madrid dels Austries que era els que se suposa que anàven amb nosaltres.
Després d' un dinar correcte en una espècie de vinateca vam anar cap a l' hotel just al principi de la Gran Via. Alli donde fueres, haz lo que vieres, o sigui que una bona migdiada era indispensable.
Abans d' anar al teatre ( capitol a part) ens vam dedicar a posarnos guapos a la pelu amb tallat de cabell pel motxiller i ungles i celles per la motxillera i passeig per Preciados y voltants.

Tornem a l' hotel per dutxes i puesta de largo i cap al teatre.

Aquesta part la portava la comisió de festejos coordinada per la motxillera i va triar el bodrio: La gran depresión amb la actuació estelar, agarrad los machos, Loles León y Bibiana Fernández.
Si voleu saber algo més d' aquesta cosa no llegiu la critica següent:

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/02/15/paisvasco/1329305104_865971.html

a l' escriure les critiques no pots anar fins al cul de txacolí, nanus!!

La situació realment va ser còmica però no pel que buscava la direcció de l' obra.
Aproximadament un 60% de gays, un 39% d' amigues sesentones i nosaltres dos.

La gent s' ha de dir que no paraven de riure. Nosaltres ens miràvem a la cara i ens preguntàvem quin humor més sutil perquè no ens feia gràcia res. Pero no per una qüestió d' esnobisme sinó per pur pragmatisme.
S' ha de dir que al final reiem, perque ens miràvem els dos amb cara de babaus
.
Això si va aconseguir una gran compenetració entre nosaltres i tot seguit ens vam dirigir al mític Casa Lucio.
Un lloc ben curiós. Un restaurant com cualsevol altre. Però noi només cal caure amb gràcia.
La veritat és que vam menjar be. El coi de huevos rotos doncs estava bé, però sincerament no es portaven gaire als del Tapas y Cañas de Lleida.
Després una copa a la terrasa del nostre hotel algo accidentada pel vent i a descansar.

Al matí no teniem res planificat així que ens vam deixar deleitar per un esmorzar excelent acompanyat de premsa madrilenya amb el mateix efecte, laxant i enervant.
Sentats en unes còmodes cadires vam fer un altre cafè i tranquilament a passejar al retiro.

Feia massa calor per passejar i aviat ens sentàvem a fer un vermut llarg i tranquil.
Poc després un dinaret lleuger de menú i a recollir maletes camí de l' estació de l' AVE.
Aquella vegetació és molt agradable i fa passar descansadament el temps d' espera.
Després embarquem en aquella meravella de la tècnica que España no es podia permetre i  la resta...ja ho sabeu!