CONO SUR III

Continuant la estada motxillera amb bus per la patagònia, on per cert uns alemanys super preparats amb un camio-camping estaven fent un picnic al mig del no res, vam arribar a El Calafate un poble creat per una glacera, però quina glacera! Perito Moreno. 80 metres de gruix, 5 km d’ ample, i 30 km de llarg que tarda 300 anys en baixar.
El tal Sr. Moreno mai va descobrir la seva glacera, però li van posar el seu nom com a homenatge.
És un lloc força curiós. Per un costat un poble de l’ oest. En el sentit estricte de la paraula, no tant geogràfic que també és a l ‘ oest d’ Argentina sinó mental.
Allò és la llei del més fort, un lloc per guanyar diners. En contes de or, hi ha turistes.

Els restaurants son extremadament cars i a sobre dolents. El servei pèssim. El lloc no té res de bonic. Turistes espanyols patètics que compraven imbecilitats.
Inclús el taxista que ens va portar era un capullo i ens va estafar cinc pesos. A diferència de la majoria de taxistes d’ Argentina.
En canvi Perito Moreno és un lloc extraordinari. La bellesa d’ un paisatge gairebé polar envoltat d’ arbres i verd és meravellós.
I una cosa 100% turista però que val molt la pena és el trekking per damunt del gel de la glacera amb grampons.
Seguretat total i no cansa gens.
Després de passar un dia intens i agradable, varem tornar al lloc fastigós.
Tot s’ ha de dir que l’ alberg estava bé, anaven de rollo alternatiu i eren iguals que els altres però en alternatiu i igual de car, titu.
La sortida de l’ aeroport ha pagar s’ ha dit. Si no pagues, no embarques.
Colant el guies a la cua de facturar....Bé, el punyetero oeste.
Vam arribar però a un lloc refinadíssim, sorprenentment més barat i preciós!
Aquell lloc que ens esperava es diu: San Carlos de Bariloche.

CONO SUR II

Un cop arribats a Puerto Natales, el següent pas era preparar el trekking.
Varem comprar menjar, beure, mapes, crema solar i històries diverses.
No anàvem al K2, però gairebé.
Al matí a primera hora bus de tres hores fins a les portes del parc nacional.
El sistema de busos no esta gens mal muntat, però pel que no ho coneix pot arribar a ser estressant, sobretot el pensar que pel que sigui no funcioni el sistema i hagis de quedar-te a passar la nit al ras.
Una de les primeres coses més gracioses, era que el bus de línea regular, no passava per el pont per entrar al parc nacional, però el curiós era:
1.- Era la primera vegada que ho feien? Perquè estaven completament desolats.
2.- Per quina estranya raó tenien uns busos que no passaven pel seu pont??
3.- La conclusió és que com deia l’ Einstein la imbecil·litat és una constant universal.

Després de molt esperar varem arribar al refugio Las Torres, ràpidament varem fer el check-in i cap a la muntanya falta gent.
El primer tram el varem fer amb la meitat de temps del previst.
Varem arribar al Refugio Chileno on varem dinar un bon entrepà i menjar energètic.
A continuació el següent tram fins a Campamento Torres ho varem fer en el temps previst. Ens va nevar, ens va fer boira i sol, ens va ploure, ens va pedregar, va fer un vent espantós, calma xixa que et torraves, tot això en el transcurs d’ UN dia!!!!!!!
L’ últim tram varem tardar un 50 % més del previst. El cansament havia fet la seva feina!
De totes maneres l’ arribada a base torres va ser algo que difícilment podrem oblidar.
Les paraules per descriure-ho estan reservades pels grans escriptors no per uns motxillers aficionats amb ínfules de bloggers.
La tornada sense incidències força cansats.
Una dutxa i sopar reconfortants i una discussió acalorada amb un grup d’ alemanys borratxos ( bàsicament les mal educades les alemanyes) doncs a les 12 de la nit la sensació no era d’ estar en un refugi de muntanya sinó en una cerveseria de Munich.
Unes quantes amenaces de despertar-los a crits a les 4 del matí van servir per fer-los entendre que podien sortir perjudicats de tanta cridòria incívica.
Al matí següent varem tornar fins a Laguna Amarga per agafar un bus que ens portaria a Pudeto, d’ allí un catamarà travessava el Lago Pehoe fins al Refugio Pehoe.
Varem repetir el dia, check-in i a caminar cap al Glaciar Grey.
El vent allí era insuportable, a estones simplement et tombava enrere.
Tornada sense incidències al Refugi, una dutxa relaxant, un beuret i escriure alguna nota i tot seguit sopar i dormir amb uns USA que portaven fins allà dalt la bíblia sencera per anar llegint.
Al matí següent va tocar el Valle del Francés pel glaciar francés.
Un espectacle de la natura amb un glaciar no gaire gran però molt empinat que feia fredor de veure. Tot això ademés en un ambient verd i gens fred.
Varem tornar per la tarda cap al Refugi per agafar de nou el catamarà, a continuació un autobús ens portà a Puerto Natales ja entrada la nit.
Al matí següent continuaríem creuant cap a Argentina amb bus cap a El Calafate després de 5 hores de caminots de pedres on només hi havia ovelles.