dissabte, de desembre 29, 2007







CONO SUR I

Tot el mes de novembre els motxillers han estat fent el que millor saben fer.
És a dir agafar una motxilla, un avió en classe W ( usease a la cua de l’ avió) encasquetar-nos un bon parell de botes i cap a Argentina falta gent.
Hem de dir que durant 4 dies ben be de motxillers no vam fer, més aviat de turistes vividors en un creuer per Tierra de Fuego, però en general la resta fou bastant motxi.

Per no avorrir als soferts lectors, resumir que Buenos Aires és una ciutat que devia tenir en cant quan en Carlos Gardel cantava per allí, però avui en dia no és un lloc per passar-hi més d’ un parell de dies. Bé el Delta del Paranà en una ciutat anomenada Tigre a uns 30 km al nord va ser un lloc molt agradable de passar el dia.
Iguazú, al mig de la província misiones, és força interessant de conèixer i les cataractes del riu del mateix nom, son tot un aconteixement per conèixer, tot i els milers de turistes que havien decidit visitar-les el mateix dia que nosaltres ( be i la resta de dies, veient el xiringuito muntat, eren uns altres).
La missió jesuítica de San Ignacio Mini amb les ruïnes d’ un experiment de socialisme-cristià que funcionà i que de fet funcionà massa be perquè ja un tal Felip V va considerar que eren un perill pel poder que acumulaven i finalment Carlos III va aconseguir expulsar-los de tots els seus territoris.
Després d’ unes 8 hores d’ avió amb escales incloses vam arribar a la ciutat més meridional del món. Ushuaia. Be per ser justos a la illa navarino tot just davant hi ha una base militar chilena que alguns consideren ciutat anomenada Puerto Williams ( jo no m’ atreviria a posar-li més que campament).
El fet és que Ushuaia, tot i que pot semblar un lloc atracaturistes, sense encant és una petita ciutat meravellosa, amb uns preus més que raonables, una gent encantadora i amable i uns paisatges dignes de National Geographic sobretot el Parc Nacional Tierra de Fuego.
D’ allí vam agafar un vaixell que ens va portar a desembarcar al mític Cabo de Hornos, portar-nos per la cultura yamana, els canals Beagle, Magallanes, conèixer glaceres que només son accessibles amb barco i pingüins Magallanics.
Finalment després de viure com a reis, les motxilles varen tornar a l’ esquena i vam desembarcar a Punta Arenas, un viatge molt ventós, llarg i pesat amb autocar ens portà a Puerto Natales, la porta del parc nacional Torres del Paine on un trekking imponent ens esperava.....
FI DE LA PRIMERA PART

dilluns, d’octubre 15, 2007


ALGÚ.AIR

La veritat es que li han triat el nom la mar de bé.
Un aeroport on la principal preocupació no serà la meteorologia, ni els overbookings, ni tan sols el servei denigrant de la companyia Iberia.
El objecte de les nostres pregàries rau en altres problemàtiques menys glamuroses.
En aquest aeroport vindrà algú?
De moment les obres de les pistes ronden com poden. Sembla que com el pla ja està fet, simplificant es tracta de refer els camins, apretar bé la terra i asfaltar.
Per tant molt mèrit com a obra civil, no té.
Contant que no s' han de barallar amb ningú més a la rodona, que si tallen un camí, el màxim rebran la queixa d' un que vingui amb tractor i que la mare natura va fer la resta, com no acabin a temps l' aeroportet, doncs serà per condemnar-los a viatjar amb Iberia la resta de la seva vida.
En contes de crear aeroports forts com el que hauria de ser l' aeroport intercontinental de Catalunya, posem per cas en algun punt entre el Bages i la Segarra, doncs no, ens dediquem a fer miniairports que acontenten el territori aprofitant-se de la ignorància de no veure una mica més enllà.
Mini aeròdroms per acontentar a base de suculentes comissions a les companyies de baix cost.
Si tenia alguna oportunitat com a porta d' entrada als Pirineus, la possibilitat d' obrir el de la Seu d' Urgell s' ho carrega del tot.
No és un bon model, però és el que hem triat, així que ho haurem d' aprofitar en propi benefici.
No suposarà cap canvi substancial, com tampoc ho ha suposat la perpetració de l' AVE a Lleida, però alguna oportunitat si que apareixerà per les empreses de Lleida.
I només per no tornar a sentir a parlar de l' Alondra Dupont i la timoneda, a nosaltres ja ens està bé.

dijous, de setembre 27, 2007


VICING
Fa 5 o 6 anys els motxillers ens movíem per Barcelona amb bicicleta.
Per economitzar temps sobretot. Res de sostenibilitats ni xorrades varies.
De casa a la feina teníem:
CAMINANT: 30 minuts.
COTXE: 20-40 minuts, tot segons el lloc per aparcar.
MOTO: 10 minuts.
BICI: 5 minuts.

Fins fa doncs no tant temps, els únics que havíem vist la utilitat d' aquest transport érem: Els pollosos amb gossos i caixa de fruita al darrera i els motxillers.

Tot s' ha de dir que a la ciutat comtal els cotxes en general et respectaven i que la majoria de carrils bicis estaven força ben pensats. Tot i l' incivisme d' alguns cotxes de luxe i dels repartidors amb furgonetes.

A Londres la veritat és que el carril bici és un altre color.
Estan fets per ajudar als ciclistes no per putejarlos.
Hi ha by-passos exclusius per bicicletes que et fan estalviar temps i recorregut, carrils bici que no patinen quan estan mullats, columnes protectores que separen del trànsit, respecte dels conductors...

Pel Estats Units, exceptuant Nova York per raons obvies, els cotxes t' avancen com si fossis un tràiler a evitar, amb tanta cura que gairebé sap greu.

Com més petita la població, pitjor.

A Lleida els conductors se’t mengen, el carril bici el va dissenyar un ésser descerebrat i alguns vianants no veuen perillós un cotxe però si una bici...

A Alpicat directament ets un destorb que ha d' ésser eliminat. És el lloc més perillós que els motxillers han anat en bicicleta. És més si et queixes, els prudents automobilistes baixen del cotxe i et recriminen anar amb bicicleta!

El carril bici de Lleida és un punt i a part.
La possibilitat de que ens facin una xarxa viària de bicicleta i patins és una utopia que difícilment podrem assolir mai.
Us convido a agafar el carril bici que comença en un punt indeterminat de Rovira Roure, passa davant del Hospital Arnau de Vilanova i acaba de manera abrupta al mig de la Carretera d' Osca. La pèrdua de temps és immensa, has de passar pels semàfors de peatons absurdament, les rampes són uns bonys immensos que els has de passar a 5 km/h.
Sincerament per fer això millor no fer res. De fet excepte algun diumenge al matí, no veig que hi passi mai ningú. Tothom va per la calçada.

Ara ve, la solució per presionar a tenir un carril bici decent, podria passar per muntar un sistema tipus Bicing ( una mica més flexible, doncs aquí pràcticament no hi ha turistes que lloguin bicicletes). Això combinat amb un sistema d' aparcaments a les afores de la ciutat i un sistema de busos efectiu punt a punt amb tarifa integrada, podrien millorar i molt la pol•lució i oferirnos una ciutat més humana.

diumenge, d’agost 26, 2007

THIS IS..... IBIZA!




A vegades no cal anar gaire lluny per que el món vingui a prop teu.
Be, no se qui va dir "Qui fuig a terres calentades per altres sols, no fuig en realitat d' un mateix?"
Doncs això mateix, coincidint amb la època on molts viatges son químics i altres son de Viajes Marsans us volem engrescar a un viatget ben a prop.

No coneixem cap metanàlisi que aclareixi quina de les dos opcions de viatges és més perillosa però de ben segur la segona pot donar resultats al·lucinògens i s’ han descrit casos de Out Body Experiences.

Menys mal que l’ any passat ens deien “t’ ho dic jo” i aquest any ens diuen “de tota confiança”. Imaginat que et diuen, no et donem cap confiança! Seria la ruïna de Viatges Marsans i inclús algun potser despertaria de la inòpia i es convertiria en motxiller!

Ah! Però n’ hi ha encara de més llestos! Viatges Barceló, que a pesar del nom no publica ni els fulletons promocionals en català, s’ han tret del barret el concepte ViajeroBarceló. Com allò del Curro ja esta un pelín demodé doncs ara toca aproximar-se al rollito motxiller. De totes maneres la pagina web monolingüe és com el 90% restant de pagines de viatges en agències de viatges.

Doncs això aprofitant que motxillers fa un any i que encara queda molt mon per veure relaxem-nos una mica i disfrutem dels sentits.......THIS IS IBIZA!!!! (o eivissa si ens posem molt farrucs!).

dijous, de juliol 12, 2007

L' ALGUER
Be, aquest blog és lentet, però no mor...
Moltes coses han viscut motxillers en aquest temps....un matrimoni, un viatget a Sardenya semi-motxi i alguna coseta mes....
Ara be, el que no pensavem ni de bon tros és l' enamorament que vam sentir de la bonica ciutat de l' Alguer.
Des de el primer moment, la gent, la olor, el menjar, el paisatge, la tranquilitat i perquè no la llengua i la cultura de casa....perfecte!
L' alguer sorprenentment no ha sofert animalades zaplaneres ni de fet el nord de Sardenya que vam visitar posteriorment et posaven el cor compungit.
Més aviat al contrari el patiment era de dir, uish, encara no han arribat aqui les maquines, uish això son desenes de kilòmetres de costa sense una construcció....
Mmm, ah! es clar estavem en un pais avançat, almenys una mica més que el nostre!
Quan em pregunten al tornar, escolta això del català al Alguer es mentida, no?
Doncs ho he de dir clarament. NO! La gent parla català, especialment si tu els hi parles!
Evidentment hi ha gent que no, però després m' he asabentat que a pesar que és considerada la llengua dels probes ( alguerés) la parlen poc més d' un 40% de la població, a pesar dels fluxos migratoris i la presió del sard i l' italià.
A Barcelona el parlen un percentatge similar.
A la pregunta de que és el que parlen et diuen alguerés. Els hi dius català? I et diuen si el català que es parla a l' alguer. Uish! De fet l' ajuntament va posar un monument per la unitat de la llengua.
Us puc ben asegurar que es un català antic, molt més dolç i simpàtic amb lletres canviades com el port és el polt, però que s' entén perfectament i t'entenen perfectament.
Sardenya és la segona illa més gran del mediterrani i per tant les distàncies son considerables.
De fet nosaltres molt al nostre pesar vam marxar de l' alguer i creuant pel nord vam anar a Costa Esmeralda.
Per una vegada a la vida val la pena veure allò.
Tenia la sensació d' estar al poble mediterràni de Port Aventura. Els carrers, les cases, els bars, tot respirava un ambient artificialment net i polit, però s' ha de dir que molt agradable.
Els preus gens desorbitats pels llocs on preneiem Martinis i Bloody Marys....Porto Cervo, Porto Rotondo, Palau....
Si voleu veure Beautiful People i llots privats que semblen de la Transmediterranea, aneu a Porto Cervo.
De veritat que encara que no us interessi tot plegat, val la pena fer una passejada per veure realitats paraleles que passen tambè al nostre món.
Per cert estigueu atents perque motxillers comença a moure's amb força!

divendres, de març 30, 2007


XIPRE.
No és gens fàcil arribar-hi.
Via Londres tens 5 hores de viatge travessant Alemanya, Alps Austríacs, Països Balcans, Grècia, Turquia i finalment Xipre.
El viatger acostuma a anar acompanyat en l' avió de 200 jubilats britànics que van a la seva "villa" així en diuen a les adossades, generalment força cutres, que estan sortint com a bolets per tota l' illa.
Per si no ho sabeu la obsessió número 1 dels britànics és bàsicament comprarse una "villa" a algún lloc amb sol.
I per a aquesta fita tenen un bombardeig d' anuncis a la tele de Polaris World in Murcia ( tranquils que no surt el Camacho), les revistes de l' avió tot són de affordable villas i coses per l' estil.
La vista aèria és d' una illa mediterrània i per tant seca, amb trossos trencats per "villas".
Un cop a terra la imatge de la gent és diferent. La sensació es de que has arribat a Turquia.
Poc a poc però la idea va canviant llegint les superrevistes on et prometen la felicitat absoluta si et compres una villa a Xipre. Entres en el paraís terrenal, si només mires les fotos dels anuncis, és clar.
De totes maneres motxillers lluny de queixarse d' aquesta situació, celebra que aquests britànics, buscant un país assolejat, que condueixen per on toca, és a dir per l' esquerra, que parlen anglès i és força barat, prefereixin venir cap aquests racons de mon que a continuar carregant-se el País Valencià al complet.
L' autovia que va de Paphos a Larnaka ofereix un parell de curiositats. Es tracta d' una típica autovia pagada pels fons de cohesió europea en un lloc on no la necessiten.
Recorda l' autovia Burgos-León que en una propera ocasió explicarem.
Evidentment aquesta autovia està completament buida. Be, no, de tant en tant et creues amb un cotxe de lloguer.
Una dada curiosa Nicosia és la única capital del món amb un muro que la divideix amb dos. A sobre hi ha dos mossegades de l' illa que continuen sota domini britànic.
Tenen els turcs a dins de casa i una linia verda fronterera que pertany a l' ONU.
Ja podeu tenir ben clar que mentre els turcs no diguin adeu a les seues villes particulars a Xipre, no entraran a la UE.
Respecte a l' ocupació britànica ningú en diu res, només faltaria! ;)

diumenge, de febrer 04, 2007

TURISTA, TU ETS EL TERRORISTA!
Ha costat.
Però ha tornat. Benvinguts al blog de viatges més eclètic del món.
Fins ara no sortiem ni al google, però desde fa poc si poseu blog motxillers, sortim els primers, cosa que parla molt malament del sistema qualitatiu de google!
Això ens fa pujar la autoestima i tot i les desgràcies que estan fent per aquests mons alguns constructors amagats de politics.
Al arribar a Màlaga el primer que et trobes al sortir de l' aeroport internacional Pablo Ruiz Picasso direcció Torremolinos és el MONUMENTO AL TURISTA.
Evidentment els motxillers han de buscar la farmàcia més propera per fer-se amb dosis de corticoides per intentar calmar el sarpullit que li surt a un a la pell.
La ment pensant que va financiar aquell bodrio no veia que els turistes són la plaga més enverinadora que hi ha. Son heroina pura.
A diferència dels motxillers que passen i deixen diners de baix cost en supermercats, albergs superecològics i sostenibles i restaurants de la gent del poble, s' empapen i empapen de cultura, es fan amb la gent; els turistes destrossen territoris, arrasen amb poblacions i paisatges, deixen territoris com el que motxillers es van trobar a Benalmàdena a principis de febrer: Unes poblacions fantasmes on sembla que siguis l' únic supervivent d' una plaga divina.
Us penseu que Marina d' Or suposa algún benefici per la desèrtica població de la Plana Alta conquerida el 1233 per Jaume I i reconquerida pel PP a finals del S.XX?
NO. Únicament beneficia als treballadors Moldaus i Ucranians que envien a casa la pràctica totalitat dels seus ingresos i a quatre treballadors centramericans en tasques de serveis de baixa qualitat.
Hi ha moments que s' han de posar en una balança beneficis i perjudicis del progrés. No som antiespeculació, no estem contra la inversió i el capital privat. Però estem a favor que el progrés sigui real. No fictici com tot el que envolta Marina D' Or.