En memòria del senyor Jordi.


Així és com sempre havia sentit que l' anomenaven els seus treballadors. Era l' època que a l' amo se li parlava pel cognom. Ell sempre va preferir el nom. Un nom peculiar per que a l' any 1921 no era un bon moment per batejar així.

Només puc dir les obvietats que tothom diu sobre ell, i l' ha conegut molta gent. Era una persona treballadora, que va crear riquesa i benestar a moltes famílies i que sobretot va ajudar a la cultura d' una ciutat de províncies de la postguerra i democràcia.

Ha estat un petit comfort moral per mi que un reportatge d' ell surti al Segre, la Mañana i La Vanguardia; que tot un alcalde de Lleida et dongui el pèsam entre singlots i llàgrimes als ulls, et deixa tocat però orgullòs. Però el que enorgulleix més és que els assalariats durant anys ploressin tant com el que més.

Potser el més destacat és que es va passar els 87 anys que va viure treballant. Però al contrari del que tenia predestinat Déu per nosaltres, ell mai ho va viure com una mortificació sinó com una interessant manera de posar-se reptes i passar-ho bé.

Disfrutava treballant al despatx i fora, pujant o grimpant escales de mans, parlant amb dos mòbils a la vegada...tot conduint, és clar!

Era, jo crec i mai res em va fer pensar el contrari, una persona íntegra, amb uns valors morals més avançats que els de la seva generació. No era especialment religiós, jo crec que ell no s' ho plantejava però diria que el podríem definir com agnòstic.

Tot i haver patit una guerra com a oficial..als 15 anys, cavant trinxeres i sofrint bombardejos constants, haver perdut i escapat cap a França per salvar la pell, haver patit penúries en un camp de concentració a Burgos on homes famèlics i maltractats es pegaven per un tros de pa i on no tenien les mínimes necessitats d' higiene, alimentació o abric cobertes... tot per haver defensat la legalitat vigent, per haver defensat el govern elegit democràticament, no tenien les seves paraules ni odi ni rancúnia quan ens ho explicava.

Va poder sortir-ne, per anar a fer de pagès i guanyar quilos ( de pes s' entén), amb molts esforços per part de la família, una família mal vista, arraconada, doncs el seu germà era Secretari de Joventut Republicana a Lleida, sinó tinc entès malament i bona part de la família eren d' Esquerra Republicana de Catalunya.

Ell treballant amb la seva família i a base d' esforç va aconseguir portar espectacles teatrals al Teatre Victòria, al Teatre Principal ( que amb els anys acabaria sent propietari), i cinemes de tot tipus, Catalunya, Bonaire, Rambles, JCA Alpicat i Valls...aquests dos últims iniciats en la seva vuitena dècada de la seva vida!!!

Però no només es va dedicar a la cultura, també al negoci de l' hostaleria, de la llana i els filats i va patir en la seva pell la primera de les crisis del teixit a Catalunya...

Però tot i que la feina i els negocis eren la seva vida i la seva passió, també va tenir temps per viatjar per tot el mon i per passar molts caps de setmana i tots els estius a Fondepou, una casa construïda amb ganes i temps on jo crec que era el lloc on es sentia més feliç. Es relaxava ( sempre connectat amb les recaptacions cada nit a través d' una radio de radioaficionat), i feia migdiades i feia parterres, més aviat feia algun parterre entre migdiades, i m' ensenyava una curiosa tècnica per a fer parets amb pedres que havia après fent trinxeres. Entre mig sempre m' explicava alguna vivència de la guerra que jo em quedava anestesiat escoltant. Jo he sentit amb ell el soroll dels bombarders feixistes apropant-se, mai se sap si en una missió de reconeixement o en una de destrucció.

No vaig entendre mai com podia ser que es quedés dormit assegut en qualssevol lloc i en canvi mai s' adormís conduint tot i que sovint ho feia a hores intempestives pujant cap a Fondepou.
Una cosa que em feia gracia era que mai bevia cervesa perquè deia que l' havia avorrit de tant beure’n quant era jove...doncs jo li vaig regalar el primer glop de cervesa, no se que en devia pensar...

També va ser un anti tabac de tota la vida i l' odiava. I això que no sabia que acabaria enterrant un fill per culpa d' aquest vici letal. Tot i així va saber reposar-se d' aquesta pèrdua i la de la seva dona en el transcurs d’ un any i mig.

Va estar atent a cuidar de la família tant be com va saber ( que no acostuma a ser fàcil pel que sembla) i va mantenir fins pràcticament els últims dies de la seva vida una actitut oberta i amable, atenta al seu voltant i als que l' envoltaven. Sempre li hauré d' agraïr que va ser un dels primers de la meva familia de rebre la meva dona com una més i la va integrar ràpidament com a néta, preguntant per ella i tenint-la en compte en tot moment com la meva companya.

Sempre "contentet", era una persona molt curiosa i interessada del que passava, cosa que em sorprenia sovint a la seva edat. No vull recordar les últimes setmanes de malaltia que poc tenien a veure amb l' home que he conegut durant 31 anys. El meu padrí era tot el que he explicat a dalt i suposo que molts dels que el vareu conèixer així el recordareu.

Tot i que només ell ho podria dir, jo crec que va tenir una existència feliç.

Descansi en pau, senyor Jordi.

El teu nét Jordi.

MERCATS DE LA CONXINXINA

Com aquest viatge va ser intens i ple de fotos amb noms extranys, ens ha semblat millor anar-lo publicant per temàtiques i no de manera cronològica i per a que no perdeu l' interés en anar consultant motxillers començem amb una sèrie escatològica que a tothom repugna, però tothom acaba mirant de reull...decs!!

P.S. Però per si hi ha algún lector britànic jo encara diria més...delicious...

LA CONXINXINA

Doncs pot semblar extrany, però els motxillers hem estat a la Conxinxina que en realitat és una zona entre lao i cambodia batejada així pels francesos. De fet tampoc es deia Laos sinó Lao, ni Indoxina, però aquesta pobra gent es deixien dir el que sigui!

Per arribar a Lao, tot passa per Bangkok, així doncs dit i fet, utilitzant la ja celebre frase d' aquest blog, motxillers si però tontos no, vam anar a aquella zona del planeta amb el que Alpicat en diuen de lujo. Ens vam embarcar en un vol de Thai, aerolinea famosa pel seu servei exquisit,que pel nostre gust, comparat amb Virgin Atlantic Upper-Class, no li arriba a la sola de la sabata, tot i que li dona 20 voltes a Iberia en cualsevol classe, en vol directe amb un Boeing 747-200, una sèrie que sincerament ja podrien començar a jubilar.

El nou aeroport de Bangkok, és ja en si mateix un lloc per visitar, net, ple de coses interessants per veure i no s' hi dorm malament del tot entre les cadires! Per cert Wi-Fi gratuit!

Volem llavors fins a Vientiane, la capital de Lao, tranquila, neta, interessant per la estupa real, però tambè pels bars i restaurants vora el Mekong.

De totes maneres ja estem en sobreavís, si et poses malament agafa una ambulancia i travessa el riu per arribar a Tailandia!

Aqui veiem monjos a patades, però encara en veurem més al dia seguent quan arribem a Luang Prabang, sincerament un lloc on ens hi quedariem a viure sense cap problema! Neta, ple de gent amable, vegetació exhuberant, pagodes, temples, palaus i... monjos per tot arreu!!!

Serà aqui on anirem a correr pels camps, viatjarem riu Mekong amunt per visitar unes coves sagrades, on per cert ens vam trobar un paio amb una camara de fotos amb estelada!

Tocariem la desagradable pell dels elefants i ens banyariem en unes cascades d' aigua fresca!

Tambè veuriem un centre de recuperació d' óssos maltractats i visitariem poblats de fumadors d' opi que vivien a les muntanyes treballant la terra a base de cremar arbres i que el govern havia obligat a baixar a les terres baixes per a que deixesin de fer anar una agricultura agressiva amb el medi.

El mercat de Luang Prabang? Ah! Doncs rates, larves, serps, grills, gripaus, ocellets, muricegs, esquirols i demés bèsties. Diuen que al Sud-Est asiàtic es menjen tot el que va per terra menys els cotxes i tot el que vola menys els avions!

NEW YORK DE BAIX A DALT

Aprofitant la baixada de l' euro ( i moltes altre baixades), molts que conec estant anant a Nova York de viatge. Aquest resum el vam fer per a ma germana, és cutre, escrit rapit i en un llenguatge familiar, per dir-ho de manera que no sigui ofensiu al propi blogger.


Però creiem que pot ser útil per algú altre, així que dit i fet, blog this!











1) Down town, port i park de baix de tot.
2) Hi ha uns barcos per anar a illa de elis (superinteressant) I statua llibertat una mica caca pero bueno.
3) Podeu agafar ferry gratuit fins a la illa del davant staten island.
4) Per alla baix hi ha: tots els carrers que envolten a wall street, el super forat on hi havia les torres gemeles, passejar per alli es un spectacle.
5) Per alli baix cap al altre costat hi ha el pont de Brooklyn super xulo passarlo caminant I despres passejar per Brooklyn doncs hi ha una xulissima vista del sky line.
6) Nova york es molt segur excepte algunes parts del Bronx que s’ ha de tenir una mica de seny, res mes.pero son lluny I no crec que hi aneu per res.
7) Pujant una mica al riu Hudson hi ha el uss enterprise crec que es diu un superportavions molt interessant de veure.
8) Que mes? Pujant amunt doncs trobareu el crysler building molt interessant, tambè el empire state building que es recomanable pujarhi.
9) Tambè la estacio central que es molt tipica de moltes pelis
10) A la biblioteca publica de novayork ( a Madison ave crec amb la 40 més o menys) et fas un carnet de soci en 5 minuts I tens internet gratis I el lloc molt xulo.
11) Central park ( aprop hi ha el edifice Dakota que van pelar al lennon I el strawberry fields on hi ha una cosa del imagine I tal en honor al lennon sempre amb flors I tal.
12) Museus: MOMA (per mi basic), Metropolitan (basic) I un imperdible un amica amunt pero xulissim pq hi ha estatutes i sarcofags de la seu vella de Lleida, del monestir de les avellanes, de la vall d’ aran I tal…es el THE CLOISTERS ( molt bonic el entorn pq es lluny pero amb metro (crec que cap al carrer 200.)
13) Visita al soho, tambè al china town super xulo I al little italy cuidado els preus dels restaurants prohibitius alli, I tambè passejar per la 5a avinguda, entrar sense vergonya al tifanys I al trump tower, lujo total, Madison ave, I molt interessant el Rockefeller center molt bonic. Macys tb es xulo per comprar o mirar.
14) Basic broadway (preus prohibitus)
15) Tambè compres per una zona que no recordo pero plena de megabotigues de roba I tal, una mica a descobrir caminant molt.
16) Per la zona de les avingudes a, b, c hi ha molts baretos I tal molt divers.
17) Hi ha una plaça tipica que ara no recordo el nom (times square?) plena de estudiants I tal, zona molt bona per comprar menjar xino o japo take away I dinar a cualsevol puesto pel carrer com fan el 90% dels novayorkesos. Hi ha zones amb cadires I taules.molt recomanable.
18) Si podeu pilleru entrades o aneu a veure el Madison square garden
19) Barri de Chelsea tot gays passejant amb gossos grossos. Interessant.
20) Experiencia unica anar a correr per central park hi ha molts circuits I simplement et poses a correr seguint la direccio I ja ets un new Yorker!!!!
21) Taxis molt barats, metro vas molt rapit sobretot per trajectes llargs, bus no recomanable. Els metros van direccio uptown o downtown, I s’ ha de vigilar molt pq tots passen per la mateixa via pero no van al mateix puesto. I despres has de vigilar que siguin express o no pq. Els express nomes paren a algunes parades i creuen nova york en un plis. Es cuestio de agafar el truco. Quan t’ acostumes es facil. Es segur però compte amb els carteristes. Com bcn vamos.
22) Hi ha algunes zones o juguen a basket en jaules, es xulo de veure I tambè els diumenges esglesies de gospel a harlem tot això , mireu be on aneu de harlem, no la cagueu però podeu anar tranquils.
23) Perdre's per qualsevol lloc, prendre un manhatan, anar a estudio 54.


24) Long Island és més lluny però cases impresionants i platges llargues.


25) No se si em deixo algo.

WASHINGTON
Lo del capitol, el monument a Lincoln, el piruli i el monument als caiguts al Vietnam tot és al mateix puesto.
Aprop caminant hi ha la casa blanca.
Tambè interessant anar a veure el pentagon ( amb parada de metro)
Hi ha de xulo el arlginton cementry on hi ha enterrat el keneddy I molts soldats fa esfarair la de creus blanques que no acaben a la teva vista.
Tambè interessant el simpsonians que es el museu de l’ espai I l’ aire, recomanable.
Tambè hi ha un museu que no recordo el nom de pintura I tal, però potser és prescindible.
I no se que mes titu, tambè passejar per alli, però Washington no és tant interessant ni molt menys que Nova York i en dos dies ho tindreu polit. Hi ha un 80% de la població negra.
El metro de Washington és un cachondeo, has de pagar segons la parada on vagis, és algo lio, però és super super modern, molt bonic, taxis molts més cars.



Esperem que sigui ajuda d' algú!

OVIEU
Diuen que Espanya és Asturies i la resta conquerida.
Sincerament els motxillers no saben si allò és Espanya, però el que és clar és que els Països Catalans son terra conquerida.
A primera hora ho van ser per les armes i sobretot les traïcions de la alta politica europea i actualment ho son per les companyies aèries de baix cost alemanyes.
Però dels senyors d’ Air Berlin que a part de dedicar-se a la gestió aeronàutica tenen temps per dedicar-se a la filologia ja en parlarem un altre dia.
O potser no perque una empresa que insulta una llengua i un poble no mereix gaire més que el despreci de tots els altres pobles. La llàstima és que porti el nom d’ aquella bella població germana ja coneguda pels motxillers.
Però parlem del que interessa avui. Asturies és bàsicament el que un imagina.
Verd, pluja, tot molt net i polit. Algo d' indústria siderúrgica i un museu de les mines que impresiona.

Si visites aquell museu t' ho penses dos cops abans de dir quina feina més dura que tinc.

Com som motxillers però no tontos, la invitació a dormir a l’ Hotel de La Reconquista no podia ser obviat. Impresionant.
Per un motxiller republicà un pèl massa de Principe Felipe per alli, princesa de Astúrias per allà, però qui son uns catalanets per queixarse de lo patriotes que son els espanyols amb la seva nació?
Pels carrers d’ Oviedo et pots trobar un gall d’ indi o un ànec caminant davant teu diuen que és una ciutat multipremiada per la qualitat de vida i netedat.
Sincerament ho és.
L’ aeroport és al mig del no res però a la vegada aquesta és la seva fortalesa.
Un aeroport a uns 50 km de Gijón i Oviedo.Ple de vols regionals i internacionals.
Quina diferència de la politica de microaeroports tipus Alguaire que sobreviuen a base de subvencions.
Aish, aquests asturianos que ens han d’ ensenyar tant...sobretot a ploure!

Ich bin ein berliner!
Els motxillers seguint els passos d’ en Kennedy han fet una escapada a una ciutat meravellosa.
Moderna sense perdre les arrels històriques, oberta a tothom , cosmopolita, neta, tranquil·la.
Doncs això mateix a Berlin falta gent!
Sorprenentment els vols més barats els vam trobar fent escales amb companyies tradicionals.
L’ anada via Zurich amb Spanair, una companyia que els motxillers estan utilitzant força (òbviament els preu més baix primer ;) i després Swiss.
A Berlin a l’ aeroport Tegel, un autobús urbà ens portà a una pensió força decent molt a prop de Zooplatz.
La casa tenia una placa on recordava una resident jueva que havia mort a Auschwitz.
Us recomanem els abonaments de 3 dies per a tots els transports urbans de Berlin.
La ciutat en si és molt agradable de passejar sobretot els parcs i les grans avingudes comunistes del Berlin est.
Encara queden alguns trossos del mur, altres zones simplement hi ha una ratlla per on passava o res directament.
La visita al Check Point Charlie, el més famós dels passos entre el Sector Americà i el Soviètic on es van arribar a enfrontar cara a cara els tancs d’ un i altre bàndol on entenem ( sense cap rigor històric) el punt on la guerra freda va deixar de tenir aquest nom. Crec és que un encreuament de carrers va ser el lloc on el món va estar més a punt de desaparèixer.
Allà mateix el museu del mur, és un lloc interessantíssim de la història recent de Berlin i de fet del món. Molt a prop vam veure el pàrking on davall hi ha el bunker on en Hitler es va suïcidar.
Sembla ser que les estructures son tan cares de trencar que van preferir fer un pàrking a superfície i passar una tupida capa asfàltica pel damunt.
També varem visitar una exposició del terror. És a l’ aire lliure a les ruïnes del que havia estat la Gestapo ( que recorda a alló-alló, però no era de broma precisament).
Sorprèn la capacitat d’ alemanya per haver afrontat la seva pròpia història, ensenya el que sovint a quedat amagat és a dir la resistència alemanya al nazisme i la brutal repressió d’ aquest.
Entenc que la majoria dels alemanys simplement esperessin de braços creuats que aquell malson acabés. No tenien més remei.
La part gastronòmica es basà gairebé exclusivament en restaurants italians, alguns d’ excel·lents a uns preus gens exagerats. Les provatures de menjars alemanys com espinacs amb saltxixes i patates amb suc van ser una troballa sorprenent, mai hauríem dit que algú pogués pagar per menjar aquell fàstic amb gust de vi. Ja ho diuen viatjar és conèixer!
No podríem deixar de citar la torre de comunicacions, algo turista però amb bones vistes i els museus, especialment els temples sencers que van deixar montadets iguals que on estaven a l’ antiga Babilònia, a Grècia i a milers d’ altres llocs però sorprenentment es troben a la República Alemanya. Les mateixes excuses conservacionistes del British Museum o del Metropolitan ens comuniquen la seva autocomplaença espoliadora.

El diuemenge al mati visita en un mercadet d' aquests que només hi vas quan estas en una ciutat que no és la teva, plena de coses inutils de decoració, però que sempre agrada veure quines xorrades tenen els altres per vendre.
La visita a la porta de Brandemburg, el Reichstag, el Bundestag, clàssics que no podien escapar juntament amb l’ estadi olímpic, un agradable passeig en tren de rodalies.

CONO SUR IV
San Carlos de Bariloche. Només arribar ja notes un ambient piji tipo baqueira beret potser menys agressiu.
L’ alberg és una chulada. És un pis. Però quin pis!!! A dalt d’ un edifici altíssim davant del llac Napel Nahui. Està situat al punyetero centre.
Es brutal, quan arribem tothom està cuinant coses superpijis, total que ens fa vergonya cuinar pasta perquè la gent es foten herbetes i històries amb salses...
Molt de excursions, pistes d’ esqui, colonia suiza, que és un poblet al mig de suïssa. L’ escola, l’ església, tot plegat.
Per la nit descansem tot i la megaoferta de festa, connectant-nos al wifi, llegint guies...
Per que al dia següent toca ràfting!!
Un viatge d’ unes 3 hores amb furgo i de conya i milions de litres d’ aigua a tota pastilla!!!
Una experiència única, tots els guies han estat treballant a Llavorsí, a Rialp, a Sort...
El dia següent va ser més aviat de relax...Choco per beure, el més bo que han provat mai els motxillers, compres de llibres sobre la Guerra de les Malvines i passejada final abans de marxar cap a Buenos Aires.
A Buenos Aires l’ últim dia a Argentina va ser compres pijes, passejades cada cop més caluroses (s’ apropa l’ estiu) i els últims bifes de chorizo.
La tornada va ser perfecta de les 14 hores de vol, 7 les vam passar dormint del tirón!!!
L’ arribada a casa i la mentalització de que tornem a la vida normal, que per altra banda també desitges una mica, després de tant traqueteo...
De totes maneres això continuarà segur.....que seria la vida sense traqueteo?!

CONO SUR III

Continuant la estada motxillera amb bus per la patagònia, on per cert uns alemanys super preparats amb un camio-camping estaven fent un picnic al mig del no res, vam arribar a El Calafate un poble creat per una glacera, però quina glacera! Perito Moreno. 80 metres de gruix, 5 km d’ ample, i 30 km de llarg que tarda 300 anys en baixar.
El tal Sr. Moreno mai va descobrir la seva glacera, però li van posar el seu nom com a homenatge.
És un lloc força curiós. Per un costat un poble de l’ oest. En el sentit estricte de la paraula, no tant geogràfic que també és a l ‘ oest d’ Argentina sinó mental.
Allò és la llei del més fort, un lloc per guanyar diners. En contes de or, hi ha turistes.

Els restaurants son extremadament cars i a sobre dolents. El servei pèssim. El lloc no té res de bonic. Turistes espanyols patètics que compraven imbecilitats.
Inclús el taxista que ens va portar era un capullo i ens va estafar cinc pesos. A diferència de la majoria de taxistes d’ Argentina.
En canvi Perito Moreno és un lloc extraordinari. La bellesa d’ un paisatge gairebé polar envoltat d’ arbres i verd és meravellós.
I una cosa 100% turista però que val molt la pena és el trekking per damunt del gel de la glacera amb grampons.
Seguretat total i no cansa gens.
Després de passar un dia intens i agradable, varem tornar al lloc fastigós.
Tot s’ ha de dir que l’ alberg estava bé, anaven de rollo alternatiu i eren iguals que els altres però en alternatiu i igual de car, titu.
La sortida de l’ aeroport ha pagar s’ ha dit. Si no pagues, no embarques.
Colant el guies a la cua de facturar....Bé, el punyetero oeste.
Vam arribar però a un lloc refinadíssim, sorprenentment més barat i preciós!
Aquell lloc que ens esperava es diu: San Carlos de Bariloche.

CONO SUR II

Un cop arribats a Puerto Natales, el següent pas era preparar el trekking.
Varem comprar menjar, beure, mapes, crema solar i històries diverses.
No anàvem al K2, però gairebé.
Al matí a primera hora bus de tres hores fins a les portes del parc nacional.
El sistema de busos no esta gens mal muntat, però pel que no ho coneix pot arribar a ser estressant, sobretot el pensar que pel que sigui no funcioni el sistema i hagis de quedar-te a passar la nit al ras.
Una de les primeres coses més gracioses, era que el bus de línea regular, no passava per el pont per entrar al parc nacional, però el curiós era:
1.- Era la primera vegada que ho feien? Perquè estaven completament desolats.
2.- Per quina estranya raó tenien uns busos que no passaven pel seu pont??
3.- La conclusió és que com deia l’ Einstein la imbecil·litat és una constant universal.

Després de molt esperar varem arribar al refugio Las Torres, ràpidament varem fer el check-in i cap a la muntanya falta gent.
El primer tram el varem fer amb la meitat de temps del previst.
Varem arribar al Refugio Chileno on varem dinar un bon entrepà i menjar energètic.
A continuació el següent tram fins a Campamento Torres ho varem fer en el temps previst. Ens va nevar, ens va fer boira i sol, ens va ploure, ens va pedregar, va fer un vent espantós, calma xixa que et torraves, tot això en el transcurs d’ UN dia!!!!!!!
L’ últim tram varem tardar un 50 % més del previst. El cansament havia fet la seva feina!
De totes maneres l’ arribada a base torres va ser algo que difícilment podrem oblidar.
Les paraules per descriure-ho estan reservades pels grans escriptors no per uns motxillers aficionats amb ínfules de bloggers.
La tornada sense incidències força cansats.
Una dutxa i sopar reconfortants i una discussió acalorada amb un grup d’ alemanys borratxos ( bàsicament les mal educades les alemanyes) doncs a les 12 de la nit la sensació no era d’ estar en un refugi de muntanya sinó en una cerveseria de Munich.
Unes quantes amenaces de despertar-los a crits a les 4 del matí van servir per fer-los entendre que podien sortir perjudicats de tanta cridòria incívica.
Al matí següent varem tornar fins a Laguna Amarga per agafar un bus que ens portaria a Pudeto, d’ allí un catamarà travessava el Lago Pehoe fins al Refugio Pehoe.
Varem repetir el dia, check-in i a caminar cap al Glaciar Grey.
El vent allí era insuportable, a estones simplement et tombava enrere.
Tornada sense incidències al Refugi, una dutxa relaxant, un beuret i escriure alguna nota i tot seguit sopar i dormir amb uns USA que portaven fins allà dalt la bíblia sencera per anar llegint.
Al matí següent va tocar el Valle del Francés pel glaciar francés.
Un espectacle de la natura amb un glaciar no gaire gran però molt empinat que feia fredor de veure. Tot això ademés en un ambient verd i gens fred.
Varem tornar per la tarda cap al Refugi per agafar de nou el catamarà, a continuació un autobús ens portà a Puerto Natales ja entrada la nit.
Al matí següent continuaríem creuant cap a Argentina amb bus cap a El Calafate després de 5 hores de caminots de pedres on només hi havia ovelles.