OVIEU
Diuen que Espanya és Asturies i la resta conquerida.
Sincerament els motxillers no saben si allò és Espanya, però el que és clar és que els Països Catalans son terra conquerida.
A primera hora ho van ser per les armes i sobretot les traïcions de la alta politica europea i actualment ho son per les companyies aèries de baix cost alemanyes.
Però dels senyors d’ Air Berlin que a part de dedicar-se a la gestió aeronàutica tenen temps per dedicar-se a la filologia ja en parlarem un altre dia.
O potser no perque una empresa que insulta una llengua i un poble no mereix gaire més que el despreci de tots els altres pobles. La llàstima és que porti el nom d’ aquella bella població germana ja coneguda pels motxillers.
Però parlem del que interessa avui. Asturies és bàsicament el que un imagina.
Verd, pluja, tot molt net i polit. Algo d' indústria siderúrgica i un museu de les mines que impresiona.

Si visites aquell museu t' ho penses dos cops abans de dir quina feina més dura que tinc.

Com som motxillers però no tontos, la invitació a dormir a l’ Hotel de La Reconquista no podia ser obviat. Impresionant.
Per un motxiller republicà un pèl massa de Principe Felipe per alli, princesa de Astúrias per allà, però qui son uns catalanets per queixarse de lo patriotes que son els espanyols amb la seva nació?
Pels carrers d’ Oviedo et pots trobar un gall d’ indi o un ànec caminant davant teu diuen que és una ciutat multipremiada per la qualitat de vida i netedat.
Sincerament ho és.
L’ aeroport és al mig del no res però a la vegada aquesta és la seva fortalesa.
Un aeroport a uns 50 km de Gijón i Oviedo.Ple de vols regionals i internacionals.
Quina diferència de la politica de microaeroports tipus Alguaire que sobreviuen a base de subvencions.
Aish, aquests asturianos que ens han d’ ensenyar tant...sobretot a ploure!

Ich bin ein berliner!
Els motxillers seguint els passos d’ en Kennedy han fet una escapada a una ciutat meravellosa.
Moderna sense perdre les arrels històriques, oberta a tothom , cosmopolita, neta, tranquil·la.
Doncs això mateix a Berlin falta gent!
Sorprenentment els vols més barats els vam trobar fent escales amb companyies tradicionals.
L’ anada via Zurich amb Spanair, una companyia que els motxillers estan utilitzant força (òbviament els preu més baix primer ;) i després Swiss.
A Berlin a l’ aeroport Tegel, un autobús urbà ens portà a una pensió força decent molt a prop de Zooplatz.
La casa tenia una placa on recordava una resident jueva que havia mort a Auschwitz.
Us recomanem els abonaments de 3 dies per a tots els transports urbans de Berlin.
La ciutat en si és molt agradable de passejar sobretot els parcs i les grans avingudes comunistes del Berlin est.
Encara queden alguns trossos del mur, altres zones simplement hi ha una ratlla per on passava o res directament.
La visita al Check Point Charlie, el més famós dels passos entre el Sector Americà i el Soviètic on es van arribar a enfrontar cara a cara els tancs d’ un i altre bàndol on entenem ( sense cap rigor històric) el punt on la guerra freda va deixar de tenir aquest nom. Crec és que un encreuament de carrers va ser el lloc on el món va estar més a punt de desaparèixer.
Allà mateix el museu del mur, és un lloc interessantíssim de la història recent de Berlin i de fet del món. Molt a prop vam veure el pàrking on davall hi ha el bunker on en Hitler es va suïcidar.
Sembla ser que les estructures son tan cares de trencar que van preferir fer un pàrking a superfície i passar una tupida capa asfàltica pel damunt.
També varem visitar una exposició del terror. És a l’ aire lliure a les ruïnes del que havia estat la Gestapo ( que recorda a alló-alló, però no era de broma precisament).
Sorprèn la capacitat d’ alemanya per haver afrontat la seva pròpia història, ensenya el que sovint a quedat amagat és a dir la resistència alemanya al nazisme i la brutal repressió d’ aquest.
Entenc que la majoria dels alemanys simplement esperessin de braços creuats que aquell malson acabés. No tenien més remei.
La part gastronòmica es basà gairebé exclusivament en restaurants italians, alguns d’ excel·lents a uns preus gens exagerats. Les provatures de menjars alemanys com espinacs amb saltxixes i patates amb suc van ser una troballa sorprenent, mai hauríem dit que algú pogués pagar per menjar aquell fàstic amb gust de vi. Ja ho diuen viatjar és conèixer!
No podríem deixar de citar la torre de comunicacions, algo turista però amb bones vistes i els museus, especialment els temples sencers que van deixar montadets iguals que on estaven a l’ antiga Babilònia, a Grècia i a milers d’ altres llocs però sorprenentment es troben a la República Alemanya. Les mateixes excuses conservacionistes del British Museum o del Metropolitan ens comuniquen la seva autocomplaença espoliadora.

El diuemenge al mati visita en un mercadet d' aquests que només hi vas quan estas en una ciutat que no és la teva, plena de coses inutils de decoració, però que sempre agrada veure quines xorrades tenen els altres per vendre.
La visita a la porta de Brandemburg, el Reichstag, el Bundestag, clàssics que no podien escapar juntament amb l’ estadi olímpic, un agradable passeig en tren de rodalies.

CONO SUR IV
San Carlos de Bariloche. Només arribar ja notes un ambient piji tipo baqueira beret potser menys agressiu.
L’ alberg és una chulada. És un pis. Però quin pis!!! A dalt d’ un edifici altíssim davant del llac Napel Nahui. Està situat al punyetero centre.
Es brutal, quan arribem tothom està cuinant coses superpijis, total que ens fa vergonya cuinar pasta perquè la gent es foten herbetes i històries amb salses...
Molt de excursions, pistes d’ esqui, colonia suiza, que és un poblet al mig de suïssa. L’ escola, l’ església, tot plegat.
Per la nit descansem tot i la megaoferta de festa, connectant-nos al wifi, llegint guies...
Per que al dia següent toca ràfting!!
Un viatge d’ unes 3 hores amb furgo i de conya i milions de litres d’ aigua a tota pastilla!!!
Una experiència única, tots els guies han estat treballant a Llavorsí, a Rialp, a Sort...
El dia següent va ser més aviat de relax...Choco per beure, el més bo que han provat mai els motxillers, compres de llibres sobre la Guerra de les Malvines i passejada final abans de marxar cap a Buenos Aires.
A Buenos Aires l’ últim dia a Argentina va ser compres pijes, passejades cada cop més caluroses (s’ apropa l’ estiu) i els últims bifes de chorizo.
La tornada va ser perfecta de les 14 hores de vol, 7 les vam passar dormint del tirón!!!
L’ arribada a casa i la mentalització de que tornem a la vida normal, que per altra banda també desitges una mica, després de tant traqueteo...
De totes maneres això continuarà segur.....que seria la vida sense traqueteo?!

CONO SUR III

Continuant la estada motxillera amb bus per la patagònia, on per cert uns alemanys super preparats amb un camio-camping estaven fent un picnic al mig del no res, vam arribar a El Calafate un poble creat per una glacera, però quina glacera! Perito Moreno. 80 metres de gruix, 5 km d’ ample, i 30 km de llarg que tarda 300 anys en baixar.
El tal Sr. Moreno mai va descobrir la seva glacera, però li van posar el seu nom com a homenatge.
És un lloc força curiós. Per un costat un poble de l’ oest. En el sentit estricte de la paraula, no tant geogràfic que també és a l ‘ oest d’ Argentina sinó mental.
Allò és la llei del més fort, un lloc per guanyar diners. En contes de or, hi ha turistes.

Els restaurants son extremadament cars i a sobre dolents. El servei pèssim. El lloc no té res de bonic. Turistes espanyols patètics que compraven imbecilitats.
Inclús el taxista que ens va portar era un capullo i ens va estafar cinc pesos. A diferència de la majoria de taxistes d’ Argentina.
En canvi Perito Moreno és un lloc extraordinari. La bellesa d’ un paisatge gairebé polar envoltat d’ arbres i verd és meravellós.
I una cosa 100% turista però que val molt la pena és el trekking per damunt del gel de la glacera amb grampons.
Seguretat total i no cansa gens.
Després de passar un dia intens i agradable, varem tornar al lloc fastigós.
Tot s’ ha de dir que l’ alberg estava bé, anaven de rollo alternatiu i eren iguals que els altres però en alternatiu i igual de car, titu.
La sortida de l’ aeroport ha pagar s’ ha dit. Si no pagues, no embarques.
Colant el guies a la cua de facturar....Bé, el punyetero oeste.
Vam arribar però a un lloc refinadíssim, sorprenentment més barat i preciós!
Aquell lloc que ens esperava es diu: San Carlos de Bariloche.

CONO SUR II

Un cop arribats a Puerto Natales, el següent pas era preparar el trekking.
Varem comprar menjar, beure, mapes, crema solar i històries diverses.
No anàvem al K2, però gairebé.
Al matí a primera hora bus de tres hores fins a les portes del parc nacional.
El sistema de busos no esta gens mal muntat, però pel que no ho coneix pot arribar a ser estressant, sobretot el pensar que pel que sigui no funcioni el sistema i hagis de quedar-te a passar la nit al ras.
Una de les primeres coses més gracioses, era que el bus de línea regular, no passava per el pont per entrar al parc nacional, però el curiós era:
1.- Era la primera vegada que ho feien? Perquè estaven completament desolats.
2.- Per quina estranya raó tenien uns busos que no passaven pel seu pont??
3.- La conclusió és que com deia l’ Einstein la imbecil·litat és una constant universal.

Després de molt esperar varem arribar al refugio Las Torres, ràpidament varem fer el check-in i cap a la muntanya falta gent.
El primer tram el varem fer amb la meitat de temps del previst.
Varem arribar al Refugio Chileno on varem dinar un bon entrepà i menjar energètic.
A continuació el següent tram fins a Campamento Torres ho varem fer en el temps previst. Ens va nevar, ens va fer boira i sol, ens va ploure, ens va pedregar, va fer un vent espantós, calma xixa que et torraves, tot això en el transcurs d’ UN dia!!!!!!!
L’ últim tram varem tardar un 50 % més del previst. El cansament havia fet la seva feina!
De totes maneres l’ arribada a base torres va ser algo que difícilment podrem oblidar.
Les paraules per descriure-ho estan reservades pels grans escriptors no per uns motxillers aficionats amb ínfules de bloggers.
La tornada sense incidències força cansats.
Una dutxa i sopar reconfortants i una discussió acalorada amb un grup d’ alemanys borratxos ( bàsicament les mal educades les alemanyes) doncs a les 12 de la nit la sensació no era d’ estar en un refugi de muntanya sinó en una cerveseria de Munich.
Unes quantes amenaces de despertar-los a crits a les 4 del matí van servir per fer-los entendre que podien sortir perjudicats de tanta cridòria incívica.
Al matí següent varem tornar fins a Laguna Amarga per agafar un bus que ens portaria a Pudeto, d’ allí un catamarà travessava el Lago Pehoe fins al Refugio Pehoe.
Varem repetir el dia, check-in i a caminar cap al Glaciar Grey.
El vent allí era insuportable, a estones simplement et tombava enrere.
Tornada sense incidències al Refugi, una dutxa relaxant, un beuret i escriure alguna nota i tot seguit sopar i dormir amb uns USA que portaven fins allà dalt la bíblia sencera per anar llegint.
Al matí següent va tocar el Valle del Francés pel glaciar francés.
Un espectacle de la natura amb un glaciar no gaire gran però molt empinat que feia fredor de veure. Tot això ademés en un ambient verd i gens fred.
Varem tornar per la tarda cap al Refugi per agafar de nou el catamarà, a continuació un autobús ens portà a Puerto Natales ja entrada la nit.
Al matí següent continuaríem creuant cap a Argentina amb bus cap a El Calafate després de 5 hores de caminots de pedres on només hi havia ovelles.

CONO SUR I

Tot el mes de novembre els motxillers han estat fent el que millor saben fer.
És a dir agafar una motxilla, un avió en classe W ( usease a la cua de l’ avió) encasquetar-nos un bon parell de botes i cap a Argentina falta gent.
Hem de dir que durant 4 dies ben be de motxillers no vam fer, més aviat de turistes vividors en un creuer per Tierra de Fuego, però en general la resta fou bastant motxi.

Per no avorrir als soferts lectors, resumir que Buenos Aires és una ciutat que devia tenir en cant quan en Carlos Gardel cantava per allí, però avui en dia no és un lloc per passar-hi més d’ un parell de dies. Bé el Delta del Paranà en una ciutat anomenada Tigre a uns 30 km al nord va ser un lloc molt agradable de passar el dia.
Iguazú, al mig de la província misiones, és força interessant de conèixer i les cataractes del riu del mateix nom, son tot un aconteixement per conèixer, tot i els milers de turistes que havien decidit visitar-les el mateix dia que nosaltres ( be i la resta de dies, veient el xiringuito muntat, eren uns altres).
La missió jesuítica de San Ignacio Mini amb les ruïnes d’ un experiment de socialisme-cristià que funcionà i que de fet funcionà massa be perquè ja un tal Felip V va considerar que eren un perill pel poder que acumulaven i finalment Carlos III va aconseguir expulsar-los de tots els seus territoris.
Després d’ unes 8 hores d’ avió amb escales incloses vam arribar a la ciutat més meridional del món. Ushuaia. Be per ser justos a la illa navarino tot just davant hi ha una base militar chilena que alguns consideren ciutat anomenada Puerto Williams ( jo no m’ atreviria a posar-li més que campament).
El fet és que Ushuaia, tot i que pot semblar un lloc atracaturistes, sense encant és una petita ciutat meravellosa, amb uns preus més que raonables, una gent encantadora i amable i uns paisatges dignes de National Geographic sobretot el Parc Nacional Tierra de Fuego.
D’ allí vam agafar un vaixell que ens va portar a desembarcar al mític Cabo de Hornos, portar-nos per la cultura yamana, els canals Beagle, Magallanes, conèixer glaceres que només son accessibles amb barco i pingüins Magallanics.
Finalment després de viure com a reis, les motxilles varen tornar a l’ esquena i vam desembarcar a Punta Arenas, un viatge molt ventós, llarg i pesat amb autocar ens portà a Puerto Natales, la porta del parc nacional Torres del Paine on un trekking imponent ens esperava.....
FI DE LA PRIMERA PART

ALGÚ.AIR

La veritat es que li han triat el nom la mar de bé.
Un aeroport on la principal preocupació no serà la meteorologia, ni els overbookings, ni tan sols el servei denigrant de la companyia Iberia.
El objecte de les nostres pregàries rau en altres problemàtiques menys glamuroses.
En aquest aeroport vindrà algú?
De moment les obres de les pistes ronden com poden. Sembla que com el pla ja està fet, simplificant es tracta de refer els camins, apretar bé la terra i asfaltar.
Per tant molt mèrit com a obra civil, no té.
Contant que no s' han de barallar amb ningú més a la rodona, que si tallen un camí, el màxim rebran la queixa d' un que vingui amb tractor i que la mare natura va fer la resta, com no acabin a temps l' aeroportet, doncs serà per condemnar-los a viatjar amb Iberia la resta de la seva vida.
En contes de crear aeroports forts com el que hauria de ser l' aeroport intercontinental de Catalunya, posem per cas en algun punt entre el Bages i la Segarra, doncs no, ens dediquem a fer miniairports que acontenten el territori aprofitant-se de la ignorància de no veure una mica més enllà.
Mini aeròdroms per acontentar a base de suculentes comissions a les companyies de baix cost.
Si tenia alguna oportunitat com a porta d' entrada als Pirineus, la possibilitat d' obrir el de la Seu d' Urgell s' ho carrega del tot.
No és un bon model, però és el que hem triat, així que ho haurem d' aprofitar en propi benefici.
No suposarà cap canvi substancial, com tampoc ho ha suposat la perpetració de l' AVE a Lleida, però alguna oportunitat si que apareixerà per les empreses de Lleida.
I només per no tornar a sentir a parlar de l' Alondra Dupont i la timoneda, a nosaltres ja ens està bé.

VICING
Fa 5 o 6 anys els motxillers ens movíem per Barcelona amb bicicleta.
Per economitzar temps sobretot. Res de sostenibilitats ni xorrades varies.
De casa a la feina teníem:
CAMINANT: 30 minuts.
COTXE: 20-40 minuts, tot segons el lloc per aparcar.
MOTO: 10 minuts.
BICI: 5 minuts.

Fins fa doncs no tant temps, els únics que havíem vist la utilitat d' aquest transport érem: Els pollosos amb gossos i caixa de fruita al darrera i els motxillers.

Tot s' ha de dir que a la ciutat comtal els cotxes en general et respectaven i que la majoria de carrils bicis estaven força ben pensats. Tot i l' incivisme d' alguns cotxes de luxe i dels repartidors amb furgonetes.

A Londres la veritat és que el carril bici és un altre color.
Estan fets per ajudar als ciclistes no per putejarlos.
Hi ha by-passos exclusius per bicicletes que et fan estalviar temps i recorregut, carrils bici que no patinen quan estan mullats, columnes protectores que separen del trànsit, respecte dels conductors...

Pel Estats Units, exceptuant Nova York per raons obvies, els cotxes t' avancen com si fossis un tràiler a evitar, amb tanta cura que gairebé sap greu.

Com més petita la població, pitjor.

A Lleida els conductors se’t mengen, el carril bici el va dissenyar un ésser descerebrat i alguns vianants no veuen perillós un cotxe però si una bici...

A Alpicat directament ets un destorb que ha d' ésser eliminat. És el lloc més perillós que els motxillers han anat en bicicleta. És més si et queixes, els prudents automobilistes baixen del cotxe i et recriminen anar amb bicicleta!

El carril bici de Lleida és un punt i a part.
La possibilitat de que ens facin una xarxa viària de bicicleta i patins és una utopia que difícilment podrem assolir mai.
Us convido a agafar el carril bici que comença en un punt indeterminat de Rovira Roure, passa davant del Hospital Arnau de Vilanova i acaba de manera abrupta al mig de la Carretera d' Osca. La pèrdua de temps és immensa, has de passar pels semàfors de peatons absurdament, les rampes són uns bonys immensos que els has de passar a 5 km/h.
Sincerament per fer això millor no fer res. De fet excepte algun diumenge al matí, no veig que hi passi mai ningú. Tothom va per la calçada.

Ara ve, la solució per presionar a tenir un carril bici decent, podria passar per muntar un sistema tipus Bicing ( una mica més flexible, doncs aquí pràcticament no hi ha turistes que lloguin bicicletes). Això combinat amb un sistema d' aparcaments a les afores de la ciutat i un sistema de busos efectiu punt a punt amb tarifa integrada, podrien millorar i molt la pol•lució i oferirnos una ciutat més humana.

THIS IS..... IBIZA!




A vegades no cal anar gaire lluny per que el món vingui a prop teu.
Be, no se qui va dir "Qui fuig a terres calentades per altres sols, no fuig en realitat d' un mateix?"
Doncs això mateix, coincidint amb la època on molts viatges son químics i altres son de Viajes Marsans us volem engrescar a un viatget ben a prop.

No coneixem cap metanàlisi que aclareixi quina de les dos opcions de viatges és més perillosa però de ben segur la segona pot donar resultats al·lucinògens i s’ han descrit casos de Out Body Experiences.

Menys mal que l’ any passat ens deien “t’ ho dic jo” i aquest any ens diuen “de tota confiança”. Imaginat que et diuen, no et donem cap confiança! Seria la ruïna de Viatges Marsans i inclús algun potser despertaria de la inòpia i es convertiria en motxiller!

Ah! Però n’ hi ha encara de més llestos! Viatges Barceló, que a pesar del nom no publica ni els fulletons promocionals en català, s’ han tret del barret el concepte ViajeroBarceló. Com allò del Curro ja esta un pelín demodé doncs ara toca aproximar-se al rollito motxiller. De totes maneres la pagina web monolingüe és com el 90% restant de pagines de viatges en agències de viatges.

Doncs això aprofitant que motxillers fa un any i que encara queda molt mon per veure relaxem-nos una mica i disfrutem dels sentits.......THIS IS IBIZA!!!! (o eivissa si ens posem molt farrucs!).

L' ALGUER

Be, aquest blog és lentet, però no mor...

Moltes coses han viscut motxillers en aquest temps....un matrimoni, un viatget a Sardenya semi-motxi i alguna coseta mes....

Ara be, el que no pensavem ni de bon tros és l' enamorament que vam sentir de la bonica ciutat de l' Alguer.

Des de el primer moment, la gent, la olor, el menjar, el paisatge, la tranquilitat i perquè no la llengua i la cultura de casa....perfecte!

L' alguer sorprenentment no ha sofert animalades zaplaneres ni de fet el nord de Sardenya que vam visitar posteriorment et posaven el cor compungit.

Més aviat al contrari el patiment era de dir, uish, encara no han arribat aqui les maquines, uish això son desenes de kilòmetres de costa sense una construcció....

Mmm, ah! es clar estavem en un pais avançat, almenys una mica més que el nostre!

Quan em pregunten al tornar, escolta això del català al Alguer es mentida, no?

Doncs ho he de dir clarament. NO! La gent parla català, especialment si tu els hi parles!

Evidentment hi ha gent que no, però després m' he asabentat que a pesar que és considerada la llengua dels probes ( alguerés) la parlen poc més d' un 40% de la població, a pesar dels fluxos migratoris i la presió del sard i l' italià.

A Barcelona el parlen un percentatge similar.

A la pregunta de que és el que parlen et diuen alguerés. Els hi dius català? I et diuen si el català que es parla a l' alguer. Uish! De fet l' ajuntament va posar un monument per la unitat de la llengua.

Us puc ben asegurar que es un català antic, molt més dolç i simpàtic amb lletres canviades com el port és el polt, però que s' entén perfectament i t'entenen perfectament.

Sardenya és la segona illa més gran del mediterrani i per tant les distàncies son considerables.

De fet nosaltres molt al nostre pesar vam marxar de l' alguer i creuant pel nord vam anar a Costa Esmeralda.

Per una vegada a la vida val la pena veure allò.

Tenia la sensació d' estar al poble mediterràni de Port Aventura. Els carrers, les cases, els bars, tot respirava un ambient artificialment net i polit, però s' ha de dir que molt agradable.

Els preus gens desorbitats pels llocs on preneiem Martinis i Bloody Marys....Porto Cervo, Porto Rotondo, Palau....

Si voleu veure Beautiful People i llots privats que semblen de la Transmediterranea, aneu a Porto Cervo.

De veritat que encara que no us interessi tot plegat, val la pena fer una passejada per veure realitats paraleles que passen tambè al nostre món.

Per cert estigueu atents perque motxillers comença a moure's amb força!

XIPRE.
No és gens fàcil arribar-hi.
Via Londres tens 5 hores de viatge travessant Alemanya, Alps Austríacs, Països Balcans, Grècia, Turquia i finalment Xipre.
El viatger acostuma a anar acompanyat en l' avió de 200 jubilats britànics que van a la seva "villa" així en diuen a les adossades, generalment força cutres, que estan sortint com a bolets per tota l' illa.
Per si no ho sabeu la obsessió número 1 dels britànics és bàsicament comprarse una "villa" a algún lloc amb sol.
I per a aquesta fita tenen un bombardeig d' anuncis a la tele de Polaris World in Murcia ( tranquils que no surt el Camacho), les revistes de l' avió tot són de affordable villas i coses per l' estil.
La vista aèria és d' una illa mediterrània i per tant seca, amb trossos trencats per "villas".
Un cop a terra la imatge de la gent és diferent. La sensació es de que has arribat a Turquia.
Poc a poc però la idea va canviant llegint les superrevistes on et prometen la felicitat absoluta si et compres una villa a Xipre. Entres en el paraís terrenal, si només mires les fotos dels anuncis, és clar.
De totes maneres motxillers lluny de queixarse d' aquesta situació, celebra que aquests britànics, buscant un país assolejat, que condueixen per on toca, és a dir per l' esquerra, que parlen anglès i és força barat, prefereixin venir cap aquests racons de mon que a continuar carregant-se el País Valencià al complet.
L' autovia que va de Paphos a Larnaka ofereix un parell de curiositats. Es tracta d' una típica autovia pagada pels fons de cohesió europea en un lloc on no la necessiten.
Recorda l' autovia Burgos-León que en una propera ocasió explicarem.
Evidentment aquesta autovia està completament buida. Be, no, de tant en tant et creues amb un cotxe de lloguer.
Una dada curiosa Nicosia és la única capital del món amb un muro que la divideix amb dos. A sobre hi ha dos mossegades de l' illa que continuen sota domini britànic.
Tenen els turcs a dins de casa i una linia verda fronterera que pertany a l' ONU.
Ja podeu tenir ben clar que mentre els turcs no diguin adeu a les seues villes particulars a Xipre, no entraran a la UE.
Respecte a l' ocupació britànica ningú en diu res, només faltaria! ;)

TURISTA, TU ETS EL TERRORISTA!
Ha costat.
Però ha tornat. Benvinguts al blog de viatges més eclètic del món.
Fins ara no sortiem ni al google, però desde fa poc si poseu blog motxillers, sortim els primers, cosa que parla molt malament del sistema qualitatiu de google!
Això ens fa pujar la autoestima i tot i les desgràcies que estan fent per aquests mons alguns constructors amagats de politics.
Al arribar a Màlaga el primer que et trobes al sortir de l' aeroport internacional Pablo Ruiz Picasso direcció Torremolinos és el MONUMENTO AL TURISTA.
Evidentment els motxillers han de buscar la farmàcia més propera per fer-se amb dosis de corticoides per intentar calmar el sarpullit que li surt a un a la pell.
La ment pensant que va financiar aquell bodrio no veia que els turistes són la plaga més enverinadora que hi ha. Son heroina pura.
A diferència dels motxillers que passen i deixen diners de baix cost en supermercats, albergs superecològics i sostenibles i restaurants de la gent del poble, s' empapen i empapen de cultura, es fan amb la gent; els turistes destrossen territoris, arrasen amb poblacions i paisatges, deixen territoris com el que motxillers es van trobar a Benalmàdena a principis de febrer: Unes poblacions fantasmes on sembla que siguis l' únic supervivent d' una plaga divina.
Us penseu que Marina d' Or suposa algún benefici per la desèrtica població de la Plana Alta conquerida el 1233 per Jaume I i reconquerida pel PP a finals del S.XX?
NO. Únicament beneficia als treballadors Moldaus i Ucranians que envien a casa la pràctica totalitat dels seus ingresos i a quatre treballadors centramericans en tasques de serveis de baixa qualitat.
Hi ha moments que s' han de posar en una balança beneficis i perjudicis del progrés. No som antiespeculació, no estem contra la inversió i el capital privat. Però estem a favor que el progrés sigui real. No fictici com tot el que envolta Marina D' Or.

En aquest mes de desembre fidels com sempre a la nostra cita mensual ens proposem encarar el proper any que es gira prou anti-motxi i molt pro-playa bavaro, circuito italia romantica o similar amb la millor de les nostres cares.
S' ha de dir que ja vam estar a punt de rebre els primers motxillers que venien a casa per la gorra, però per motius d' agenda no va ser possible.
Eren dues noies estudiants d' antropologia, una francesa i l' altra austriaca que estaven estudiant a Barcelona i em van enviar els correus per venir a casa...en català!
Sorprèn no? És una llàstima però encara sorprèn.
El que està clar és que venen de paisos desenvolupats amb ments cultivades i no com la majoria de les ments hispàniques que encara tenen molts guarets per fer (tot i que tinc entés que el guaret, alias barbecho, és propi de cultius acientifics i poc desenvolupats).
Les dues noies estan citades per d' aqui unes setmanes per conèixer Lleida i voltants.
A part d' això motxillers va tenir la oportunitat de conèixer durant 24 hores La Habana, agermanats amb Catalunya, perquè ells van patir com nosaltres la fúria española.
De totes maneres ells se'n van sortir millor.
A l' Habana el record son Mojitos ( pol la mañana pa sudal, pol la noche pa fiesteal), molta pudor de fum ( els camions, els cotxes, tot treu fum apestós), gineteras i Fidel. Son uns adeptes, no en trobes ni un que raji. Todo es culpa de lo Etao Unio.

Fins aviat, seguidors!

Mare de Deu!
Els motxillers continuem tant parats com sempre!
Be no del tot! Hem descobert una pàgina gràcies a en Dani, que és impresionant! És la essència dels motxillers!
Visiteu-la si teniu la oportunitat: www.couchsurfing.com
Com podreu suposar tal com posa en l' idioma de Sex Pisotols ( no poso Shakespeare pq. és massa evident) doncs és això surfejar sofàs.
La idea és deixar el teu sofà o llit o el que vulguis o puguis a tothom que vulgui passar-se per casa.
Fort, no? Doncs encara hi ha més tu tambè ho pots fer i de fet no cal que mai tinguis ningú a casa per fer tot el ruc que vulguis per aquests mons de Déu. Us poso una altra pàgina, la del Dani. www.danieljove.com
Fins aviat seguidors de motxillers!
Per cert demà a votar!!!! Visca Catalunya lliure! va que m' he animat, la última: lo-lleidata.blogspot.com molt a veure amb la cita a les urnes i fidel seguidor de motxillers. De fet l' unic!

Hola de nou!
Si ja som a setembre, ara la cosa està més aprop! ah! que no sabeu quina cosa!
doncs està al caure!!!la cara que faig es de ai que cau!!!
vaja vaja!
tranquils que si no ho sabeu, ja ho sabreu!
be que mes? a si una cosa que ja ha caigut segur és la convocatòria de opos, així que pràcticament haurem de posar-nos en plan ositos de santa lucia u sease, hibernant fins que surti el sol aproximadament al febrer que sembla que sortirà l' examen.
Per tant i fins a nova ordre les motxilles dels motxillers quedaran tancades i barrades amb les seves bosses d' escombreria. I és una llàstima ara que podrien estar empaquetades per mil llocs d' aquest mon! De moment estem a terra a estones, però com va dir el Leonardo Da Vinci, Porque una vez que hayas probado el vuelo caminaras por la tierra con la mirada levantada hacia el cielo; porque ya has estado allí y quieres volver" la unica pregunta és: ho va dir en castellà?

Hola a tothom! Avui dia 15 d' agost, comencem a publicar al món les nostres vivències.Volem que sigui una pàgina oberta a tothom.
Esperem que us agradi força.
Sandra i Jordi.